carbassó per nens

Avui després de molts dies reprenc el meu blog i ho faig amb una idea molt senzilla pensada per la meva filla que li costen una mica les verdures.

Per sopar, freda ara que la calor apreta, una simple crema de carbassó (3 carbassons bullits amb dos caserios, una mica de sal i al tourmix) adornada amb una cara feta amb una reducció de bàlsamic que fàcilment es troba a les botigues de queviures. I els cabells amb una mica de quetxup. Potser tot plegat una marranada i molt poc ortodoxa però que funciona. (No sé si els puristes diran que no està bé emmascarar el gust del carbassó, però ben mirat també el podriem considerar un plat de cuina moderna per dir alguna cosa).

Conill a la sidra

És una forma de preparar el conill, una carn de tradició a Catalunya però força arraconada últimament, molt senzilla i de resultat molt agradable al paladar.

Caldrà disposar de: 1 conill, ceba picada gruixuda, poma, patata.

En primer lloc cal salpebrar el conill al gust. Tot seguit s'enfarina lleugerament i es posa a la cassola amb oli per daurar-lo. Un cop està daurat afegim la ceba picada (noo gaire prima) i la deixem una mica al foc que perdi aigua i es torni una mica rossa. Tot seguit afegim la sidra deixant el conill quasi cobert. Afegim sal i si volem herbes aromàtiques (romaní o llaurer). Ho tapem i ho deixem coure a foc lent.
Un cop el conill ja el tenim quasi cuit del tot hi afegim trossos de poma a la cassola i si volem hi podem també patates. Ho deixem coure uns minuts i quan la poma ja estigui tova ho servim.

Goliard: menú "gastronòmic" de 25 € a Terrassa

El diumenge passat ens venia de gust sortir a dinar a un lloc tranquil, a preu assequible i sense menjar gaires filigranes o plats banyats amb oli.
Ens vàrem acostar al Goliard per primer cop i ens oferia un menú a 25 € (diumenge migdia i vespres) amb força varietat de plats i amb tot inclòs (postres, pa, vi, cafè). La proposta ens va semblar interessant. El local és petit i tranquil, i el menjar respon a les espectatives: ben presentat, no et quedes amb gana i el producte és bo. Potser l'únic punt una mica fluix són les postres, però tant els primers plats com els segons més que correctes.

Entre els primers destaquen els caramels amb formatge de cabra i reducció de Mòdena o els canelons de pollastres amb pasta wang tong i betxamel de boletus. I entre els segons el magret d'ànec amb salsa de fruites del bosc, el civet de cèrvol estofat amb castanyes, la mitja espatlla de xai al forn o la caldereta de marisc a la menorquina.

Podeu trobar més informació a Goliard

Coca de croissant

Avui proposo una coca de croissant senzilla de fer, relativament ràpida (1 hora i mitja tot el procés) i força "resultona".

Ingredients:
Farina
Llar de porc
Llet
sucre
sal
llevat de forner (en pols tipus llevat maizena també va bé)
En un bol petit posem 7gr de llevat de forner (o en pols tipus llevat de "panadero" maizena, però no el químic), un vas de llet tèbia, una culleradeta de sucre i aproximadament dues cullerades de farina (ha de quedar una pasta semilíquida). Mentre reposa uns 10 minuts al forn a 50ºC, en un altre bol hi posem farina i sal. Hi afegim uns 50 gr de llar de porc fosa i ho barregem.
Afegim després la barreja del primer bol i tornem a barrejar. Anem afegint farina fins que ens quedi una massa oliosa però que es desenganxi de les mans i es pugui treballar bé.
La deixem reposar una hora en un lloc càlid (es pot apagar el forn d'abans i amb la calor residual en té prou, o prop d'un radiador si és a l'hivern; a l'estiu a temperatura ambient n'hi ha prou).

Al cap d'una hora (o fins que pugi una mica) l'aplanem amb un corró o amb les mans deixant un gruix de mig centrímetre. Ho posem al forn a 200ºC fins que estigui cuit.

(Si enlloc de fer una sola tira amb la massa per fer la coca fem diverses boletes i ho fem també al forn el resultat són uns panetons amb gust de croissant com el de la foto)

Formatges del món al 33

Actualment hi ha molts programes de cuina, des de l'insuperable Arguiñano als de nou format tipus "En clau de vi". Però sempre hi ha algun descobriment a la graella televisiva. La meva ha estat un programa del 33 (en TDT) el divendres al vespre (a les 19) que també es troba dins l'Horitzons del divendres al matí.

És un programa senzill on es repassa la producció dels grans formatges del món. Aquí en teniu dues mostres. I per més informació podeu visitar la web del programa http://cheeseslices.com/

Motllos de silicona, pràctics ?

Fa molts dies que estic desentrenat en el bloc, per motius diversos; però molt de tant en tant, quan rebo un mail d'algú que m'ha llegit crec que val la pena de continuar-lo.
Avui ja a la prèvia de Nadal no vull parlar de menús nadalencs però si d'un dels possibles elements de regal: els motlles de silicona.
Tots els xefs mediàtics, o la majoria, els han posat de moda; i en canten les excel.lències com si fossin un gran avenç en el món de la cuina. I seguint la moda tots els diaris del país, que sempre curiosament es copien les promocions, treuen el seu repertori de motlles de forma més o menys periòdica. Davant de tal magnitud vaig decidir de tenir-ne algún i després de provar-los he d'arribar a la conclusió que sóc un negat en la cuina moderna.
Amb els motllos tradicionals ben untadets d'oli o mantega i una mica de farina mai havia tingut problemes per desmotllar sense destrosses; amb els de silicona, missió impossible. Sembla també que la cocció ha de ser la repera; donsc trigo més o menys el mateix amb uns que amb els altres i a sobre, si faig pastissos o cakes de certa magnitud i pes resulta que surten deformes, comptant que al desmotllar-los no passi una desgràcia majúscula com és habitual, per efecte del pes que el motllo no aguanta.
Senyores i Senyors meus, què voleu que us digui; en aquest cas em rendeixo a la tradició; tanta modernitat m'aclapara.

Getaria: un paradís del peix a la brasa

Sempre he sentit dir que el País Basc és un dels millors llocs on podem anar si volem menjar bé, tot i que també es diu que els preus són força elevats. Aquest estiu he pogut comprovar que la primera part és certa, però que amb la segona passa com a tot arreu; si no et deixes portar per la "publicitat" i busques, pots trobar molt bon menjar a un preu més que raonable.

Prop de Zarautz, hi trobem Getaria, un poblet de pescadors, tranquil; però alhora turístic, que tenen com a especialita el peix fresc a la brasa; i que es pot degustar a molt bon preu (si tenim en compte els preus dels pobles del voltant o els de Catalunya).
Passejant pel poble en direccció al port es troben uns quants restaurants amb les graelles i les corresponents brases a fora el local, on el cuiner prepara el peix fresc, normalment en unes graelles especials per a cada peix. Un cop fet a vegades hi tiren un raig de sidra o de llimona, però el peix el serveixen sense cap mena de salsa, al cap i a la fi el peix fresc no necessita cap salsa. Els preus varien segons els locals, però pots menjar un bon tall de lluç fresc per uns 13 €.
És doncs una localitat altament recomanable si us agrada el peix fresc i aneu prop de Donostia.
En el nosatre cas concret vàrem menjar una amanida i uns pebrotets de guernika de pica pica, una orada i un lluç fresc regat amb txakoli (Getaria forma part de la denominació d'origen i en podeu trobar a qualsevol botiga de queviures). Tot plegat bonissím, i sense màscares de cap mena, el producte "despullat", tal i com ha de ser si és fresc de debò.

Casament amb catering Arola

En tots els casaments en els que havia anat sempre era difícil donar bona nota a l'apartat gastronòmic, sobretot, perquè la majoria de locals que si dediquen pretenen atipar al personal (i una gran part dels convidats és el que esperen) i amb el pica pica (que acostuma a ser on hi posen una mica més d'èmfasi) ja quedes servit.

Aquest dissabte passat tenia un casament al monestir del poble espanyol de Barcelona, i ja m'espererava la típica "fartanera". Però la meva sorpresa va ser molt grata quan vaig anar veinet els plats.
D'entrada un pica-pica molt original, amb tapes de dissney que volien sorprendre en la forma però de contingut reconeixible i de qualitat. Per fer passar la gana, però no matar-la.
I després un menú equilibrat, bo, al detall, i amb quantitats correctes tenint en compte el nombre de plats i el pica pica previ; i amb tots els ingredients reconeixibles tot i ser "de disseny".

• Amanida de llamàntol, popma, tomàquet i suc d'atmella tendre.



• Carret d'ibèric glassejada, espinacs, i formatge de cabra i rom i panses.



• Tall de codony, pinyons i cremós de formtage de cabra

• Mousse de iogurt grec, compota de pebrot i fruits vermells.

I per acabar uns bombons d'Oriol Balaguer pel café. Pels cambrers i personal de sala, també OK. I això que també és difícil. En fi, altament recomanable; llàstima que ja estigui casat !!

Cuetes de rap al forn

Avui m'he decidit a anar a comprar peix fresc a plaça, tot i el seu preu gairebé prohibitiu; però de tant en tant val la pena de fer aquest esforç per donar una alegria al paladar.
Una de les parades de peix que visito sempre que m'obligo a tenir un caprici (crec que tot i el preu ho faré més sovint, ja miraré d'estalviar per un altre costat) és que es que troba al Mercat Central de Sabadell, anomenada Peix de Platja Joan.

Avui m'he decidit per unes cuetes de rap i a la parada m'han donat una recepta molt senzilla que he provat a casa després, i vist l'èxit que ha tingut (no emmascara gens el gust del peix fresc) aquí us l'apunto:
Ingredients (4 pers):

• 4 cuetes de rap petites
• 2 bitxos (se'n pot prescindir)
• 3 grans d'all
• maionesa
• oli, sal i got petit de conyac o vi blanc
• oli d'oliva verge

Preparació:

Posem en una paella l'oli, els bitxos i els grans d'all i esperem que els grans (sencers) estiguin torradets i els retirem.

Mentre es dauren els alls posem en una safata les cues i les salem i hi tirem un raig de conyac. Tot seguit les escaldem amb l'oli on hem torrat els alls.

Un cop escaldades les posem al forn (ja calent a uns 180 º) uns 10 minuts. Després les retirem, hi posem una cullerada per sobre de maionesa ben escampada i 5 minuts més a gratinar.

Amb poca feina i uns 15 minuts ja tenim unes cues de rap delicioses.

Humil opinió sobre la "guerra" de la cuina

Després de veure com els mitjans de comunicació en fan de tot plegat un safareig que criminalitza al 100 % els comentaris d'en Santi Santamaria crec que també tinc dret a opinar al respecte sense haver llegit el llibre - en part és el que volen que fem.
Certament les opinions d'aquest senyor són molt criticables, si el que pretén és erigir-se en representant de l'ortodòxia culinària, quan ell també ha utilitzat additius, n'ha fet un negoci lucratiu de la restauració amb menús que estan a l'abast de molts pocs.... fins aquí res de nou.
També ja s'ha dit que la cuina tradicional i l'alta cuina no tenen perquè ser oposades, sinó complementàries.
Ara bé, tot plegat crec que ens hauria de fer reflexionar com a consumidors. No s'ha de criminalitzar els additius, perquè molts d'ells ens són d'una gran ajuda i passen tots els controls sanitaris, però també és cert que les indústries alimentàries són un lobby molt poderós que sovint ens allunya de la tradició i del que és natural. Com sempre doncs ens hem de posar en el terme mig. Ni un extrem ni l'altre. Tot i que personalment crec que aquesta "guerra" mediàtica em porta a pensar que sovint som esclaus de les grans cadenes de distribució i d'indústries tipus Nestlé (el Nespresso n'és l'exemple més clar quan hi ha molts petits torradors de gran qualitat i molt més natural) . Hauríem de tornar una mica més a les nostres arrels, a tornar a comprar als petits productors, tot i que el temps , preu , etc no ens ho posa fàcil. I també retornar a la cuina dels nostres avis, tot i que adaptada als nostres temps de menys greixos, perquè sovint és difícil trobar un bon restaurant de cuina catalana.
I per acabar un trameto el comunicat de Slow Food que també m'hi afegeixo:

Slow Food Catalunya: La guerra de la cocina de élite no es nuestra guerra

La asociación de conviviums de Slow Food en Cataluña considera que toda invitación al debate sobre gastronomía es bienvenida porque conduce a que los ciudadanos reflexionen los procesos que sufre un alimento antes de llegar a su estómago.

Lamentamos el malentendido publicado por La Vanguardia donde se afirma que "Santamaría pierde el apoyo de Slow Food" con la foto de Carlo Petrini, presidente internacional, quien no se ha manifestado al respecto. Estamos muy sorprendidos por la tergiversación mediática de las palabras y del libro de Santamaría. Invitamos a leer su libro y a abrir un profundo debate antes de juzgarle.

Slow Food trabaja para que la alimentación sea un hecho democrático, abierto a todos, y no sólo cosa de las clases más pudientes. Consideramos que perjudica más la química de productos básicos alimentarios (p. e., una baguette o un bollo contiene más de 70 aditivos químicos o una manzana sufre 7 tratamientos químicos), que lo que hagan determinadas cocinas de élite para un número reducidísimo de comensales al año.

¡Nunca ha habido tantas estrellas en el cielo gastronómico español, pero nunca ha sido tan difícil encontrar buenos productos en el mercado!

Slow Food Cataluña apoya y apoyará toda iniciativa coherente que apueste por una cocina buena, limpia, justa y de proximidad, por la defensa de la biodiversidad alimentaria local y por las tradiciones culinarias. Y en esa estrategia invitamos a los cocineros de la alta gastronomía a dar ejemplos y modos de alimentación a la sociedad de consumo y a luchar por erradicar productos perniciosos de la industria agroalimentaria y los transgénicos.

Queremos dejar constancia además de que los principales cocineros implicados en esta guerra (Adriá y Santamaría) han sido invitados a eventos internacionales de Slow Food para la difusión de la filosofía Slow a través de su capacidad mediática. Nos gustaría que éstos y otros cocineros catalanes apoyaran las iniciativas de Slow Food en Cataluña, como hacen los cocineros vascos.

Esperamos que este debate ayude a ganar la lucha contra la industria agroalimentaria y a aportar un cierto juicio en nuestro deshumanizado sistema de alimentación.

¡Bienvenidos sean los tomates y los chefs buenos, limpios y justos!

Dinar familiar: un pim, pam, pum

Sempre que hi ha un dinar familiar a la vista és complicat de triar el menú ja que hem de buscar que agradi però al mateix temps que tingui alguna novetat respecte el dinar de cada dia. Però molt sovint busquem també no passar gaires hores a la cuina per no desatendre els convidats. Llavors l'opció més rendible és elaborar un menú que es pugui deixar fet unes hores abans i que només calgui escalfar-lo.

Aquests dies de setmana santa he tingut gent a casa a dinar i aquest ha estat el meu húmil menú que reuneix les condicions anteriors i que potser us pot ser d'utilitat:

Entrants
A part dels típics entrants comercials (fruits secs, patates, llaunes varies) es poden fer unes senzilles galetes de formatge.
Per fer-les cal: 75 gr de farina, 5o gr de mantega (tova però no desfeta) i 75 gr de formatge ratllat tipus parmesà. Es fa una pasta amb tot plegat (primer mantega i formtage per afegir després la farina). Un cop feta la massa s'hi passa el corró (si és massa tova es pot deixar a la nevera uns minuts) i al forn pre-escalfat a 180º uns 6 - 8 minuts.

Primer plat
Amanida de llenties (llenties cuites, tomàquets cherry, soja, bacon, pipes i enciam) i amanida de fruita (enciam, taronja, advocat, pastanaga, panses, pinya, nous)

Per amanir, la primera es pot fer amb un bon oli d'oliva i vinagre de mòdena, i la segona amb una reducció de vinagre de les que venen a algunes botigues amb gust a taronja, figa...

Segon plat
En aquest cas l'opció passa per comprar unes cuixes d'ànec ja confitades (llaunes de confit, que en el meu cas eren del Lidl) on hi vaig afegir una salsa elaborada per mi convertint el plat en cuixes d'ànec confitades amb taronja i porto

Per fer la salsa: es confita ceba amb força oli i a foc molt suau. Un cop comença a agafar color afegim trossos molt fins de taronja amb pell amb un grapat de sucre i una mica d'aigua. Al cap d'una estona afegir suc de taronja i deixar que es caramelitzi la salsa. Retirar del foc i reservar.

Per acabar el plat: Es posen les cuixes d'ànec al forn amb la pell mirar amunt per daurar-les una mica. Tot seguit es retiren i es posen en una cassola amb la salsa, s'hi afegeix el porto i es deixa a foc suau (es pot escalfar també al forn per amb la salsa ja acabada i les cuixes tot posant-ho en una plata)

Dues extravagàncies per fer el pica pica

Avui proposo dues idees pel pica pica força originals per aquells que voleu experimentar gustos diferents cansats dels pica pica tradicionals. No cal dir que si un aperitiu conté productes de qualitat que sigui tot el tradicional que vulgui; però avui no aniriem per aquí.

El primer que suggereixo és una idea que vaig llegir en alguna revista del cor (al dentista per desgràcia meva i de molts només hi ha aquest tipus de revista i només es pot mirar la part de cuina). Es tracta de raïm amb formatge fos i pistatxo. Agafem raïm i un cop net el posem amb formatge fos (tipus foundie o similar). Un cop es refreda una mica es passa per trossos de pistatxos i ens ens ho podem menjar tebi o bé fred.

La segona idea és del tot comercial: es tracta de piruletes de bacon. L'empresa lolliphile ha posat al mercat unes piruletes amb gust i trossos de bacon. Es poden comprar per internet a la web de la mateixa empresa.

Ou amb nous, mel i gorgonzola

Avui per sopar tenia certa mandra a la cuina, però tampoc volia resoldre el tema amb una amanida de fruita com faig sovint i he recordat aquesta recepta senzilla que vaig llegir en algún lloc que ara no recordo. És fàcil, ràpida, nutritiva i amb un punt d'originalitat.

Imgredients:
1 parell d'ous
mel
nous
un tros de formatge blau (gorgonzola...)
sal i oli.

Agafem una paella en bon estat (que sigui del tot antiadherent) i hi aboquem un parell d'ous deixatats amb el seu punt de sal. El deixem coure per la part inferior però no el girem (com si volguessim fer una truita) i el deixem cru per la part superior. Tot seguit hi aboquem les nous, el formatge i afegim un raig de mel. I ja tenim un sopar deliciós per acabar el dia.

Alguns apunts sobre el cafè

Aquesta setmana he pogut visitar Cafès Pont, una empresa de caire familiar que es dedica des de fa més de 50 anys a comprar cafè per torrar-lo i fer-ne bons cafès tot barrejant diversos cafès de tot el món. Arran d'aquesta visita escric alguns apunts que m'ha semblat interessant mencionar, tot i que la majoria ja són coneguts per la majoria de bons consumidors de cafè.

• El descobriment del cafè com a producte alimentari sembla que prové del s X quan un pastor africà va descobrir que les seves cabres estaven especialment exaltades per haver menjat uns fruits. El fruit no tenia un gust especialment atractiu, però si es torrava la seva llavor se'n podia fer un beuratge força agradable.



• Hi ha dues varietats de cafè: l'aràbiga (entre les que destaca el blue mountain ) que és el més aromàtic i suau, i la robusta que conté més cafeïna i és més fort i menys apreciat.



• Normalment la majoria d'empreses utilitzen una barreja de totes dues varietats, amb predomini de l'aràbiga. Només les màquines de vending, per estalviar costos, fan servir un cafè 100 % robusta.



• Les propietats bàsiques per descobrir un bon cafè són: l'aroma, el cos i l'acidesa; ja que són les propietats més naturals del cafè (abans de torrar no fa apenes olor). L'amargor no és original de la planta i un bon cafè ha de ser poc amarg, més aviat àcid.



• El cafè torrefacte (afegir sucre en el moment de torrar-lo) i el cafè mescla són gairebé de consum exclusiu de la península ibèrica, ja que el seu origen ve de la guerra civil quan es torrava qualsevol cosa (cigrons...) amb sucre per substituir-lo en temps d'escassetats. Per aquest motiu moltes vegades es creu erroniament que un bon cafè ha de ser fort de gust i no pas suau i aromàtic. A la resta d'Europa només es consumeix el cafè natural (torrat sense sucre amb les barreges corresponents dels diferents països productors)



• L'oxigen és un dels principals enemics del cafè. Es recomana tornar als temps antics i moldre'l just abans de consumir. Als establiments de restauració utilitzen envasos hermètics reomplerts amb gas per evitar que hi entri l'oxigen en l'espai que hi deixa el cafè.



• Mai es podrà comparar el cafè acabat de moldre amb un Nespresso. La modernitat, la falta de temps i la potent indústria alimentària moltes vegades no són sinònim de millor i més bo. Això si, ara queda més in

Anima Aurea: una delicatessen per acompanyar

Aquest cap d'any em vaig proposar de fer un pica pica molt senzillet i passar després a menjar 4 torronets. I pel picca pica vaig triar el foie.

Una bona llauna de foie comprat a La France i per beure el meu estimat Dolç Mataró que té cos i combina molt bé amb el foie; però em faltava la cirereta del pastís. Tot buscant vaig trobar Anima Aurea, un geleé de vi Pedro Ximenez. La veritat és que va ser tot un encert.

L'Anima Aurea és una gelatina a partir d'una reducció de vi Pedro Ximenez que comercialitza Olé Olive (per més informació www.oleolive.com) Combina molt bé amb foie, però també amb formatges i fruita. Segons la informació de la casa també s'utilitza per asados i carns a la brasa però jo encara no ho he provat. El pot és de 130 gr i surt per uns 5'75 € + iva.

Agafant la idea base suposo que tampoc deu ser gaire complicat de fer a casa. Agafar un vi dolç, reduïr-lo i afegir un parell de fulles de gelatina i llestos. Fa temps ho vaig provar amb moscatell i el resultat va ser prou satisfactori, tot i que en aquell cas el vaig utilitzar per acabar una mousse de crema.

Suggeriments per acompanyar els dolços de Nadal

En aquestes festes ens envaeixen sempre d'anuncis de cava per acompanyar els torrons (o pels més innovadors per l'aperitiu). Entre moltes propostes interessants hi ha els caves de Gramon dels quals destaquen el Lustros 2001, i el Celler Batlle 2003. Si volem una proposta més econòmica dins la gamma Gramona podem optar per l'Imperial 2003.
Altres propostes interessants fora de la marca Gramona poden ser Gran Juvé i Camps 2003, el Nadal Salvatge 2001 o el Agustí Torelló Mata 2003.

Si preferiu un vi no espumós us recomano el Dolç Mataró d'Alta Alella (inclòs dins la carta del 3 estrelles The Fat Duck) o bé el Dolç d'Octubre de les caves Nadal. També es pot optar per un bon Riesling.

Aquesta és la meva modesta suggerència que de ben segur no serà de l'agrat de tothom però que potser servirà per algú.

Nespresso, el camí equivocat

D'ençà l'aparició del Nespresso per part de Nestlé, amb una campanya publicitària de notable èxit pel que es pot apreciar, sembla que per tenir un bon cafè a casa cal disposar de les cafeteres adients per poder utilitzar les monodosi de cafè de la citada companyia. Així seràs un bon gourmand i podràs anar per la vida amb un cert aire d'exclusivitat, ja que no tothom es pot permetre aquest luxe. Mil agraiments doncs a la companyia que m'han donat un trosset més de felicitat en un món tant gris i monòton.

Sense ser un gran entès del cafè, i sense entrar a discutir si realment el cafè de Nespresso és bo, crec sincerament que aquest no és el camí per varies raons. D'entrada considero que sempre és millor pels que aprecien de debò el cafè poder anar a una botiga especialitzada i fer-se les seves barreges. En aquest cas serà exclusiu de debò i no la falsa exclusivitat que ens volen vendre. També s'ha de tenir en compte les famoses monodosi amb els seus acolorits envasos. En una societat on cada cop s'hauria de tendir a minimitzar els envasos resulta xocant que un producte que en genera tants tingui l'acollida que ha tingut. I per molt que ens diguin que es poden reciclar (no sé si és el cas) segur que no surt a compte econòmicament.

Per tot això i per molt més val la pena de plantejar-se seriosament la qüestió abans d'adquirir el producte. Quin mal fa la típica cafetera italiana de tota la vida , i econòmica, o bé si ens agrada més fort una cafetera exprés que permeti posar-hi el cafè que ens vingui de gust dels molts que hi ha al mercat?
Decididament si mai he de jubilar la meva cafetera italiana ho faré per una altra (exprés o no) de tradicional, i si em ve de gust un caprici amarg, aniré a comprar un bon cafè torrefactat artesanalment!!

PD: a la web www.torrefacteurstraditionfrance.com trobareu un llistat de botigues on hi ha cafès torrefactats artesanalment i amb diversos aromes com ara xocolata, avellanes, caramel... per si us agrada provar coses noves. A Perpinyà en podeu trobar una.

Fira de la Coca i el Mató

Aquest cap de setmana (26 i 27 d'octubre) se celebra la Fira de la Coca i el Mató a Monistrol de Montserrat. Al nostre país sempre hi ha moltes fires de productes gastronòmics i cada poble acostuma a celebrar-ne una.


Aquesta crec que és d'aquelles que valen la pena de visitar un cop a la vida, sobretot pel mató que si pot trobar ja que és dels típics del país però alhora dels artesanals. Juntament amb el mató hi trobem també la mel com a companyia quasi inseparable.




Podem per exemple trinxar el mató amb avellanes també trinxades amb el morter i tot plegat amb mel fa d'un àpat ben senzill una menja divina. També podem menjar-lo amb coca o bé aprofitar per fer un milfulls de tomàquets de Montserrat amb mató i vinagreta d'olives, un menjar típic de Marganell, el poble del costat de Monistrol d'on surt el mató i on podem trobar diversos establiments de qualitat per dinar productes de la terra.


Aprofitant la visita també podem adquirir altres productes artesanals, com en totes les fires, com ara formatge, cigrons...

Penne amb salsa de pastanaga

Avui tenia ganes de menjar pasta però volia fugir de les salses típiques de formatge amb crema de llet, o d'altres com el pesto, a la "rabiata" o a la napolitana. Em venia també al paladar, amb una certa nostàlgia dels dies d'infantesa, el gust d'un bon rostit de pollastre que feia la meva mare amb una salsa de pastanaga que sempre m'ha semblat un menjar d'àngels i he pensat que podia intentar de fusionar (ara que està tan de moda el concepte) el gust d'aquell àpat més contundent amb un plat més modern i on l'ingredient principal sigui la pasta (ja que avui em venia de gust) I aquí teniu la recepta, que considero que ha quedat prou reeixida:


100 gr/pers de penne en sec (i bullir-los al dente o al vostre gust vigilant que no es passin)

Per la salsa:

1 parell de pastanagues
un vas de crema de llet
mitja ceba
mantega
oli
"caldo" de pollastre o verdura

Posem a daurar la ceba amb mantega i oli en una cassola, i quan està tova, afegim el caldo de pollastre i la pastanaga tallada a trossos i la deixem coure.
Un cop cuit, afegim la crema de llet, la deixem un minut al foc i ho retirem. Ho passem pel tourmix i ja tenim la salsa per tirar a la pasta.

I aquí teniu el resultat:

Alcohol i salut

Sempre s'ha dit que en el menjar i el beure s'ha de tenir mesura, però a més a més ara resulta que allò de beure alcohol fins hi tot pot ser bo per la salut cardiovascular.

Segons moltes de les informacions que es van llegint recentment posen molta atenció en el vi negre i les seves propietats, però segons estudis seriosos ("La ciència de la salut" d'en Valentí Fuster) sembla que els efectes positius principals són deguts a l'alcohol i no pas a les propietats específiques del vi. És evident però, que el consum d'alcohol pot ser molt dolent per la salut si es pren en quantitat, i per tant, el problema que se'ns planteja immediatament és saber en quin punt passa de tenir efectes positius a ésser perjudicial.

El llindar es troba en els 20 ml de consum d'alcohol pur que ingerim diàriament (i aquí val a dir que no val sumar el consum diari per acumular-lo tot en una sola ingesta setmanal). Així doncs la quantitat de beguda dependrà del % d'alcohol que té. Per exemple: si tenim una cervesa de 5% de volum d'alcohol, ens indica que per cada 100 ml que prenem, 5 ho són d'alcohol. En aquest cas doncs, 20 ml multiplicat per 100 i dividit per 5 ens surt un consum màxim diari de 400 ml de cervesa. Si ho fem amb un vi del 12 % de volum d'alcohol ens surt una quantitat de 166 ml diaris. En general doncs fent 2000 / % d'alcohol ens surtirà la quantitat de consum diari que podem prendre d'aquella beguda.

I tot això per què ? Mai recomanen prendre alcohol per millorar la salut, ara bé,pels que ens agraden les cerveses i el vi, sempre és gratificant descobrir que sense obsessionar-s'hi i prenent unes mínimes normes a més de disfrutar del bon beure podrem fer un bé a la nostra salut.

Salut !!

Suc de codony fermentat

L'altre dia tot passejant per la Fira del Canti d'Argentona em va cridar l'atenció una paradeta dedicada exclusivament al codony i els seus derivats, en especial, una ampolla de suc de codony fermentat.
Sembla ser que és un beuratge típic de les masies de la part de Girona, que antigament l'utilitzaven com a digestiu i depuratiu aprofitant les propietats del codony. El suc del codony es deixa fermentar en botes de fusta amb sucre i canyella i el resultat és un licor de baixa graduació (semblant a una cervesa) amb un gust dolcet.
Per prendre'l és millor fer-ho fred, tot i que també es pot fer a temperatura ambient. I com a curiositat val a dir que els francesos se'l prenen en un coctel que es forma amb una part del citat licor i 3/4 parts de xampany (en el nostre cas de cava).
Apa doncs, bon profit i a disfrutar d'un producte que ens pot ajudar a païr i d'una forma molt gustosa.

Gelat de Xixona

Avui tot remenant l'armari de la cuina he vist una barra de torró que havia quedat arraconada al fons. Com que amb la calor no ve gaire de gust i per les properes festes ja en vindran de nous he pensat que el podia convertir en gelat; i res més fàcil. Simplement es tritura la barra de torró amb un brick petit (200 ml) de nata al 35 % (la de montar) i es passa pel tourmix i llestos. ja només cal posar-ho al congelador.
Això també m'ha fet pensar que si ho deixem sense congelar queda una crema líquida que pot anar molt bé per adornar unes postres.
Suposo que fent servir la mateixa tècnica (barrejar nata) amb fruits secs triturats poden sortir uns bons gelats d'avellana, nous... Queda pendent de provar-ho.

La Mifanera

A Barcelona hi ha un restaurant anomenat La Mifanera especialitzat en arrossos del món. Me l'havien recomanat i per fi hi vaig poder anar un dissabte al vespre.
D'entrada el local és acollidor i molt tranquil, tot i que suposo que depèn dels clients que hi ha en aquell moment. El personal és molt atent i la zona de cuina és visible pels clients, detall que a vegades s'agraeix ja que això presuposa una bona praxis a la cuina.
Vàrem demanar unes tapes de patates braves i uns bunyols de bacallà: els bunyols molt bons i amb gust de bacallà però les patates un pèl fluixes, massa treballades i semblava un purè amb una salsa poc picant.
Després l'arròs: un rissotto rural fet a base de vi negre del penedès, bolets i parmesà molt ben fet. Potser una mica massa fort de gust per efecte del vi, però realment recomanable amb una ració més que correcta (el serveixen amb la font directament del foc i tu et pots anar servint). També un arròs japonès molt ben presentat i elaborat com si fossin makis. Aquest estava fet amb calamar i la seva tinta servit sec.
I les postres un tiramisú una mica deconstruit (amb molta crema de mascarpone que pel gust ja anava bé) i uns bunyols de xocolata acceptables.
En general una bona experiència i recomanable, cosa que avui en dia em costa de dir que surto a menjar fora de casa.

(Per més informació podeu anar a la seva web www.lamifanera.com)

Fer malbé un àpat amb xerrameques

Avui tot llegint una novel.la de la Donna Leon m'he trobat amb aquesta frase i m'ha fet pensar en les moltes vegades en que s'haurà malmès un bon àpat per xerrar i xerrar amb els altres entaulats mentre aquell punt òptim de cocció deixa de tenir valor o aquella salsa esdevé una massa freda i pastosa.
Certament hi ha molts menjars i moltes situacions en que aquesta frase del títol no té sentit: un entrepà ràpid per no perdre temps a la feina, un aperitiu fred que busca precisament que la gent deixi anar la llengua... Però molt sovint també es busca un restaurant de cert renom culinari (que malauradament també sovint es relaciona amb preus astronòmics i cartes poètiques que després volen dir molta presentació però de plats amb gust dubtós) per fer-hi un dinar o sopar de negocis, feina o per parlar amb aquell amic que fa temps que no veiem. I aquí potser si que si xerrem més del compte mentre mengem el plat de pasta fresca o el filet al punt poden rebre un dany irreparable pel nostre paladar. En els menjars de feina o es fa poca feina o bé els plats perden tot l'encant que el cuiner li haurà volgut donar (descartant els resturants de menus oliosos i poc més).
En aquests casos el més assenyat seria deixar la xerrameca pel moment de la copa (el puro aviat el desterraran) sempre hi quan el restaurador no ens vingui amb pressa perquè vol tancar o preparar la taula pel torn següent.
Conclusió: si busquem un lloc per dinar/sopar on volem gaudir del bon menjar seria bo de buscar una companyia que també gaudeixi del menjar i deixar les ganes de xerrrar per un altre moment, entenent que tampoc cal un silenci sepulcral entre comensals. Altrament opteu per anar a menjar sols.

Pa de sobrassada

Avui simplement dono la recepta d'un pa de sobrassada que tant es pot fer amb una panificadora cassolana de les que venen a moltes tendes d'electrodomèstics (al Lidl sovint les tenen a molt bon preu) o bé al forn de casa. En el meu cas ho he fet amb panificadora, però si es fa al forn s'ha de tenir en compte que li haurem de donar un temps perquè fermenti la massa (unes dues hores a temperatura ambient ara que fa calor és suficient o fins que pugui prou) i després coure-ho al forn. El temps depèn de la mida de pa que fem.

Els igredients són: 230 ml d'aigua tèbia, 1 cullerada de sal, un raig d'oli, 200 gr de farina de força (marca Harimsa es troba facilment als grans magatzems), 180 gr de farina normal, 1 paquet de llevat sec o bé 1/3 d'un dau de llevat fresc, 100 gr de sobrassada, un grapadet de sucre i unes quantes pipes.

Si ho feu amb panificadora a 750 gr de pes, al programa suau i un torrat mitjà. I a disfrutar d'un pa un pèl diferent.

La dificultat de trobar uns bons canelons d'espinacs

Aquests dies he tingut l'oportunitat de provar en dos restaurants de nivell mitjà uns canelons d'espinacs i en tots dos casos m'han decebut. Tant costa fer uns senzills canelons d'espinacs ?

En tots dos casos es podia dir que l'interior del caneló realment era de color verd, i no dubto que part dels ingredients fossin espinacs però estava tot tan triturat i barrejat que era una mescla amb gust a quasi res. Es diria que m'hi havien posat uns canelons de qualsevol marca de congelats. Això o bé, amb tan d'esperit de fussió i d'escumes han arribat a reduir de tal manera els pobres espinacs que només en queda el color. No sóc un expert en cuina però em sembla que simplement agafant uns espinacs cuits amb uns pinyons o nous i unes panses si es vol i barrejats amb una betxamel espessa ja és suficient. Potser no seran tan sofisticats però de ben segur que faran honor al nom amb el gust.

Pizza Trentina: una de les meves predilectes

Ja se sap que el món de les pizzes és infinit en composicions d'ingredients i que el secret està en la massa i com aquesta fermenta. Avui però simplement vull donar una pizza que m'agrada molt de fer, i sobretot de menjar.

Per fer la massa podem optar per una farina de força i llevat fresc, o bé, si no volem ser tan puristes, amb la barreja de farina de la casa Harimsa especial per pizza (simplement porta farina i llevat ja incorporat) ja en tenim prou. Jo per una pizza faig 150 gr de farina per 100 ml d'aigua. Afegim sal a la barreja, l'aigua millor tèbia i l'oli. Treballem i deixem reposar entre 1 i dues hores.

Per omplir: donada la forma a la base amb una mica de gruix als extrems perquè no caigi la nata, base de tomàquet i mozzarella, a sobre trossos de poma laminada, gorgonzola i nata líquida. I al forn a 250 ºC ja preescalfat (jo el poso sense aire perquè sinó la deixa molt seca, però això depèn de cada forn).

Un cop cuita si tira l'orenga, un raig d'oli d'oliva i llestos. (també hi podem afegir uns anous).

Torna Karakia

Avui a qualsevol canal de televisió s'hi pot trobar un programa de cuina, la majoria dels quals depenen del cuiner mediàtic (Arguiñano, l'Isma Prados, José Andrés...) o bé els trobem en format de concurs tipus "Operación Triumfo". En el segon cas, res a destacar. Respecte els del primer format, n'hi ha de més casolans i de menjar de cada dia (Arguiñano) i d'altres que potser volen ser més didàctics però els plats requereixen un temps i uns productes que en ocasions no són fàcils de trobar. Val a dir però que n'hi ha per tots els gustos i moments.
Però hi ha un programa, que en podriem dir de cuina, que s'allunya de tots aquests formats. Al canal 33 cada dimarts a les 23'oo fan Karakia, una barreja de cultura, cuina i tradicions; on personatges anònims que viuen a Catalunya, ens presenten els plats i els costums dels seus països. No és pròpiament un programa de receptes de cuina (tot i que se'n diuen) però és una visió molt interessant a nivell cultural. Val la pena que hi feu una ullada i de segur que us agradarà. Jo si puc no me'l perdo, tot i que la son a vegades em juga una mala passada.

El cigró d'or

Quan hom va a un restaurant amb aquest nom espera que els cigrons un cop al paladar esdevinguin una menja que ratlli l'excel.lència, i en canvi, si me'ls haguessin servit en qualsevol altre local diria que eren poc cuits; però és clar, no sóc un expert en el punt en el qual s'han de menjar, a mi m'agraden que quedin tous a la boca (però ferms d'aspecte) i mai he sentit a parlar de cigrons al dente però donat el nom del restaurant no m'atreveixo a dir que estiguessin mal cuits, tot i que segons el meu gust no eren un plat que mereixi desplaçar-se fins a Gelida, és més, a altres llocs els he menjat de molt millors (o més propers al meu gust particular si voleu).
Ara bé, si he de fer justicia al restaurant, la carn que en pagava la pena. El garrí era molt tendre, cuit amb mà experta i en aquest cas, potser si el primer hagués acompanayt si que em plantejaria de tornar-hi. El filet de cèrvol, segons la meva dona, era també molt melós.
Els postres mereixen també un comentari, molta mariconada tipus un tros de maduixa pelada, però eren bons i treballats. Res a dir si es vol acabar l'àpat amb una petita quantitat de dolç (tampoc cal arribats al punt final d'omplir-se de menjar). També a destacar una bona carta de vins.
El caprici de provar els cigrons ja l'he matat però no m'ha convençut. Seguirem buscant doncs el meu restaurant 10, de moment però en el top 1 hi continua l'hostal del fum.

Spinakopitta

Dimecres em vaig regalar un dinar a l'Alexandros de Sabadell ja que em venia de gust menjar grec. Lluny d'experiments em vaig inclinar per la típica mussaka que per cert la vaig trobar molt forta de gust i el iogurt que era cremós però tampoc cap meravella digna del setè cel. Va ser un dinar acceptable però potser un pèl per sota del nivell d'altres grecs, tot i que ja és bo que no hagis d'anar sempre a la capital si vols cuina ètnica.
A part dels plats esmentats, vaig agafar una spinakopitta d'entrant i això em va motivar aquest article. No sóc un expert en cuina grega i per tant no sé quina és la forma tradicional d'elaborar aquest plat a base d'espinacs, fetta i pasta de full; però n'he provat uns quants i tots són diferents (deixant de banda la qualitat de la matèria primera, sobretot en si els espinacs són frescos o congelats). Alguns difereixen en el grau de triturat del continguts, des dels que clarament es distingueix l'espinac dels daus de fetta fins als que tot plegat és una pasta amb textura de puré. En el meu cas prefereixo que els ingredients estiguin barrejats però no triturats del tot.
L'altre aspecte que varia és la forma de presentar-ho, des de petits triangles de full fins a forma de caneló o de mitja lluna. En aquest cas m'és indiferent, un cop a la boca tot es barreja i s'assaboreix de forma similar.
Finalment un consell, si us he obert la curiositat pel plat proveu el que fan als Dionisios de Barcelona i els d'algun sirià de Barcelona i compareu. Tot és qüestió de gustos, i cadascú té el seu.

cuscus : una alternativa al fast food

Molt sovint associem el fast food a un tipus de menjar ràpid, ple de greixos saturats, gens saludable i molt poc mediterrani. En aquest sentit doncs, la paraula ha esdevingut tot un concepte que va molt més enllà de la seva definició literal. En aquest context m'hi manifesto del tot contrari al que significa; és més, sóc un defensor del seu moviment contrari, l'anomenat slow food (http://www.slowfood.com) un moviment que va apareixer a Italia l'any 1986 i que defensa un menjar saludable, respectuós amb el medi i arrelat al territori. Mica en mica sembla que es va internacionalitzant, però en el nsotre país encara és molt incipient, malauradament.

Ara bé, si fem un exercici de traducció literal, no és un concepte que haguem de rebutjar, tot el contrari, és necessari en moltes ocasions poder fer amb pocs minuts un menjar i alhora podem aconseguir que aquest sigui equilibrat i adecuat a les exigències de la dieta mediterrània. Avui mateix amb 5 minuts he preparat un cuscus prou bo. Aquí teniu la recepta:

Per una ració individual: Posem un vaset o tassa de tallat de cuscus sec en un bol. Hi afegim una mica de curry i hi tirem aigua bullint (la quantitat depèn de cada marca, però va en funció del volum de cuscus) i ho deixem reposar uns 5 minuts tapat amb un drap de cuina. Un cop passats els 5 minuts hi afegim un raig d'oli, ho remenem i afegim panses, pinyons i avellanes i a menjar !!

3 breus

1.- M'agrada a l'època dels calçots menjar-ne algún dia , tot i que mai m'han agradat els típics menus de calçotada a base d'inflar a la gent de menjar. El pitet el trobo hortera però, tot i que no me'l poso, admeto que té certa utilitat si menges com si estiguessis afamat. Ara el que ja és tristíssim és que et donin guants de plàstic per poder-los pelar. És que potser són contaminants ? Posats a fer-se el fi, que me'ls donin pelats i arrebossadets.

2.- Una idea per fer xips originals: tallar amb la mandolina plàtan, poma, pastanaga, carbassó o qualsevol cosa similar; fregir-ho amb força oli, passar-ho per paper absorbent, salar-ho i llestos.

3.- Les mones (mereixen un article més extens) de mantega o són de mantega consistent o que no li posin aquest adjectiu. N'hi ha moltes que són tipus nata dolça, que semblen fetes d'escuma.

Il Rigoletto da Ciro (Barcelona)

Ahir vaig anar a Barcelona per motius de feina, i sempre que ho faig procuro dinar en algun lloc d'interès culinari. Em vaig arribar a l'Eixample on hi ha bons italians (a vegades costa de distingir-los dels que et venen pizza i pasta sense cap mena de rigor). Lopció escollida va ser Il Rigoletto da Ciro, al carrer Còrsega 197. És un local tipus Trattoria, decorat amb senzillesa i de tracte amable i obert, típic de molts italians. Proposaven un menú a 10'50 € força acceptable però em vaig inclinar per la carta. De primer una amanida amb rúcula, parmesà i tomàquets secs; senzilla però com a entrant no està malament. I després em vaig inclinar per la pasta fresca, rellena de pera i amb salsa de nous i formatge. El gust molt bo, es notava que era feta de forma cassolana, llàstima que tenint en compte el preu era un pèl justa la ració. I els postres, tots amb molt bona pinta i cassolans. En el meu cas, a falta del tradicional tiramisú (que no en tenien, però hi és a la carta) una pannacota, molt cremosa per cert. I el cafè, típic italià, molt curt i aromàtic.

Penso que és un dels que es pot considerar com a italià autèntic, amb bons productes i que no ofereix només la típica pasta i pizza, sinó que també s'hi troben altres plats. La carta de vins era acceptable i ja he comentat que el tracte amable i els servei efectiu. Potser l'única pega és que el preu resulta una mica elevat, però avui ja es fa difícil de trobar bones propostes a preus baixos.

Ara tinc a la llista d'italians per visitar a la capital Il Pomodoro, que diuen que és més típic però les pizzes al forn de llenya són molt bones i variades; i un clàssic de la ciutat l'Ottimo, aquest ja més innovador però dels que piquen una miqueta la butxaca.

Les meves preferències etíliques

D'entrada i abans no ploguin les crítiques no vull incitar a la beguda gratuïta, més aviat al contrari, al cap i a la fi gaudir en petites dosis i amb mesura d'elles ens pot portar fins hi tot beneficis a l'organisme, si més no els petits plaers sempre ajuden a pair la vida.

Per començar manifestar la meva veneració per les cerveses, en especial aquelles que aporten un plus per la seva cuidada producció. Prefereixo prendre més espaiadament una cervesa que tingui aquest plus, a inflar-me de cerveses sense cos. A mitja tarda o a la nit davant una pel·lícula, amb un llibre obert o amb els amics, en una atmosfera relaxada i tranquil·la m'agrada degustar una Franziskaner Weisse Hell o una John Smith, la primera seguint la llei de puresa alemanya. Si m'inclino per una negra la clàssica Guiness és una opció, tot i que prefereixo la Leffe Brune. Si les preferiu rosses, la Hoegaarden està força bé.

Al moment del vermouth prefereixo alguna cosa sense gas, sobretot si el menjar és més aviat contundent. En aquest cas un vermout Espinaler (per mi millor que el Yzaguirre) o bé un Perucchi, negre evidentment. A l'estiu un vaset de sidra ben fresquet o un cava (Juvé i Camps brut família, tot i que el cava mai m'ha acabat de fer el pes).

Al dinar, amb els vins ens hi podríem tornar bojos. El blanc, un Juvé i Camps Ermita d'Espiells; el rosat un bon Lambrusco o el Palacio de Sada amb DO de Navarra també m'agrada força. I amb els negres de moment em perdo, encara no n'he trobat un que em faci el pes: o massa forts o massa peleons. I al moment dels postres ja he comentat que el cava no és el meu beuratge predilecte, prefereixo un vi dolcet: una bona garnatxa empordonesa o un patxaran casola (dels comercials el Ordoki és força acceptable). En ocasions molt especials un bon vi de gel (del Gramona o similar) també me'l prenc.

I per acabar i acompanyar el cafè, una mica de Marie Brizard o un rajolinet de conyac. Això si, en un sol dia mai arribo a beure tot el que hi he escrit. El secret per gaudir-ne està sempre en la mesura, i en el meu cas la mesura equival a un màxim d'un beuratge per dia ( i en ocasions molt especials potser un pèl més).

Canelons de mató

Avui per fi una recepta, senzilla i un pèl diferent pels que us agrada el mató, que en moltes de les nostres contrades es troba elaborat artesanalment (jo el compro a la zona del Bages, però n'hi ha arreu). De tota manera si no trobeu, tot i que no és el mateix, sempre podeu comprar Ricotta o mató envasat.

Ingredinets (per 1 ració):
3 làmines de canelons
mig carbassó
150 gr de mató aproximadament
formatge ratllat (parmesà o formatge sec autòcton ratllat al moment és ideal)

per la betxamel:
1 raig de llet
1 cullerada farina
1 trosset de mantega.

Posem a bullir les làmines de pasta amb força aigua seguint les instruccions de la marca. Un cop al dente cal posar-les sobre un drap de cuina perquè deixin anar l'aigua sobrant i no s'estovin.
Mentrestant saltegem el carbassó a talls d'uns centimetres (llargada de mitja làmina de caneló) i un pèl gruixuts. Han de quedar cuits però ferms, al dente. Hem de cuidar que no deixin anar aigua.
Tot segui muntem el caneló. Amb una forquilla triturem el mató, ho posem a sobre la làmina, hi afeguim el carbassó i muntem. A continuació fem la betxamel amb una mica de mantega. Afeguim la farina quan aquesta es fon, deixem coure un moment la farina i afeguim la llet. Anem remenant fins que espeseix. A continuació posem la betxamel, ratllem el formatge per sobre i a gratinar.

El resultat és un plat lleuger, sense un gust fort, però molt sa i nutritiu. Una recomanació si us agrada el mató: proveu de fer una pizza amb espinacs, pinyons, mató i parmesà. Una delicia.

Arriba la quaresma...i els bunyols !!!

Un cop passats els dies dels llardons arriba la quaresma i amb ella un dels nostres dolços típics: els bunyols. Tot i que és un dolç que aparentment no presenta gaires dificultats en la seva elaboració, és complicat trobar aquell bunyol que ens agrada, ja que a part de la diferència entre el bunyol de vent i el més tupit, el grau d'oli, de consistència i d'anís (segons els casos) varia molt d'una pastisseria a una altra.

Personalment no m'agrada gens que em prenguin el pèl i que em donin d'entrada bunyols secs, en tot cas ja seré jo qui els deixi assecar. El grau d'oli ha de ser l'adient, ni massa poc perquè no siguin massa secs ni massa oliosos. I respecte a la tria, prefereixo els de vent, i encara millor si queda un pèl cru per dins. Si teniu l'oportunitat al forn de davant la plaça de l'ajuntament de Sabadell els acostumen a fer així. I respecte els tupits, amb un gustet marcat d'anís però que no tombin.

En fi, dins aquest particular dolç hi ha molta varietat i no sempre és fàcil de trobar-los adients al nostre particular gust. Malgrat tot, benvinguda quaresma i benvinguts bunyols, això si, amb moderació.

4 Restaurants on gaudeixo del menjar.

Abans de posar-nos a la feina i proposar alguna recepta de cuina, vull iniciar el blog amb algunes recomanacions que crec que poden expressar també quina mena de cuina valoro i aprecio. Entre aquestes propostes no hi trobareu però restaurants dels que podriem anomenar "d'alt standing" però si menja bé i a preus mitjos, tot va però en funció de la tria de la carta.

En primer lloc l'Hostal del Fum de Terrassa, per la seva història i perquè sense renunciar als productes de sempre ha sabut posar-se al dia. Dins un ambient de tranquil.litat es poden degustar bons plats, potser no hi ha grans sorpreses ni floritures, però saps que sempre hi menjaràs bé amb productes de qualitat i bon servei. Un exemple seria saltejat de pasta fresca o el confit d'ànec, per dir dos plats típics. Molt recomanable també la brotxeta de peix.

Tot seguit el Via Massagué de Sabadell, una pizzeria que entre setmana tenen un menú que no arriba als 10 € i que ofereix uns 7 o 8 plats de primer i tants altres de segon. Entre els primers qualsevol mini-pizza de la carta, plats de pasta, amanides i plats més elaborats en funció de la setmana i temporada: timbal de patates i calçots, cigrons a la riojana... I entre els segons destaca la calzone de la setmana, que pot anar des de tonyina a barreja de formatges amb vi blanc. També hi trobem peix fresc del dia, i carn a la planxa i més elaborada (confit d'ànec..., tot depèn de la setmana) I per acabar flam, pastisos, gelats o fruita, en funció de la gana i l'estomac.

Al carrer Colom de Terrassa s'hi troba una petita pizzeria anomenada Il Bosco della Fate. Un local petit (imprescindible reservar els caps de setmana) on es poden degustar pizzes: des de la tradicional de funghi i prosciutto fins a altres propostes un pèl més originals com la Trentina (amb poma, gorgonzola i nata). També fan pasta i unes postres cassolanes molt dignes. Donen l'opció de demanar pizzes per emportar, que tenint en compte la reduïda capacitat del local, cal tenir-ho en compte. Tracte molt agradable i familiar. Entre setmana (execepte dilluns) menú al migdia. També resulta molt aconsellable l'amanida que porta el nom de la casa.

Altres propostes italianes dignes dins la ciutat de Terrassa són el Da Sergio (dels primers de la ciutat i amb una carta que no es limita a la pasta i la pizza), el Venexia Mia (per molts les millors pizzes de la ciutat, tot i que presenta una carta reduïda i un pèl fluix en els postres). També és una bona opció si us agrada la pasta (tot i ser una franquicia) Il Pastificcio o la Tagliatella ja que presenten molta variació i una qualitat acceptable.

La meva rutina diària

Sembla que entre molts blogs s'exten el costum de fer una mena d'horari per explicar el que es fa en un dia qualsevol. I m'he dit, doncs apa; així que aquí explico a grans trets el que és un dia normal de la meva vida.
6'15 Sona el despertador del mòbil amb la melodia de l'últim Mohicà (suau i bonica per despertar-se de bona lluna). Tot seguit esmorzar i el cafè.
6'45 Desperto (si no ho ha fet ella abans per iniciativa pròpia) a la petita Anna, la vesteixo i cap a treballar, passant abans per casa l'àvia a deixar-la perquè més tard la porti a la guarderia (altrament dit llar d'infants). Pel camí escolto les notícies que gairebé sempre em fan pensar que no anem bé mentre em dic a mi mateix que em vaig tornant un insensible.
8 Treballar (i disfrutar fent-ho o acabar fins el gorro de tot i de tothom; tot depèn del dia).
12'30 A comprar el diari i el pa a la meva fornera predilecta (que bo que és aquell pa), i cap a casa. En funció del cansament que porto a sobre una mica de bici o una estoneta relaxada veient videos musicals o llegint el diari. Normalment ho aprofito per dutxar-me tranquil.
14 Dinar, rentar els plats i sortir de nou cap a la feina (aquest cop escoltant música al cotxe per animar-me una mica i que no m'agafi la soneta).
15'30 Sant tornem-hi que no és res !!! Tot va en funció del grup que et toca i del teu humor.
17'30 Cap a casa que hi falta gent !! A jugar amb l'Anna, a banyar-la i a donar-li el sopar, el conte de bona nit.
20'30 Aprofito una estoneta per fer feina que he agafat per fer a casa o bé jugo una partideta a l'ordinador, en funció de les ganes de treballar que tinc. Rarament ho aprofito per acabar de llegir el diari.
21'00 A preparar el sopar i si convé deixar mig fet el dinar del dia següent. Sopar, rentar els plats...les dents i posar-se el pijama.
22'15 aprox Arriba un dels moments més esperats del dia: seure al sofà i llegir una estoneta per desconnectar de tot i de tothom. Algun cop intento mirar la caixa tonta, però més difícil trobar alguna cosa decent i excepte el House (que de tant en tant també miro en DVD) acaba impossant-se la lectura.
23'30 aprox Cap el llitet a intentar adormir-me aviat, tot pregant que la petita aquesta nit no decideixi despertar-se per culpa dels malsons o d'altres mals o angunies.


That's all, folks !!

Properament potser parli del meu menú setmanal o d'algun dels meus experiments culinaris. En tot cas, serà de cuina i/o alimentació.