Il Rigoletto da Ciro (Barcelona)

Ahir vaig anar a Barcelona per motius de feina, i sempre que ho faig procuro dinar en algun lloc d'interès culinari. Em vaig arribar a l'Eixample on hi ha bons italians (a vegades costa de distingir-los dels que et venen pizza i pasta sense cap mena de rigor). Lopció escollida va ser Il Rigoletto da Ciro, al carrer Còrsega 197. És un local tipus Trattoria, decorat amb senzillesa i de tracte amable i obert, típic de molts italians. Proposaven un menú a 10'50 € força acceptable però em vaig inclinar per la carta. De primer una amanida amb rúcula, parmesà i tomàquets secs; senzilla però com a entrant no està malament. I després em vaig inclinar per la pasta fresca, rellena de pera i amb salsa de nous i formatge. El gust molt bo, es notava que era feta de forma cassolana, llàstima que tenint en compte el preu era un pèl justa la ració. I els postres, tots amb molt bona pinta i cassolans. En el meu cas, a falta del tradicional tiramisú (que no en tenien, però hi és a la carta) una pannacota, molt cremosa per cert. I el cafè, típic italià, molt curt i aromàtic.

Penso que és un dels que es pot considerar com a italià autèntic, amb bons productes i que no ofereix només la típica pasta i pizza, sinó que també s'hi troben altres plats. La carta de vins era acceptable i ja he comentat que el tracte amable i els servei efectiu. Potser l'única pega és que el preu resulta una mica elevat, però avui ja es fa difícil de trobar bones propostes a preus baixos.

Ara tinc a la llista d'italians per visitar a la capital Il Pomodoro, que diuen que és més típic però les pizzes al forn de llenya són molt bones i variades; i un clàssic de la ciutat l'Ottimo, aquest ja més innovador però dels que piquen una miqueta la butxaca.

Les meves preferències etíliques

D'entrada i abans no ploguin les crítiques no vull incitar a la beguda gratuïta, més aviat al contrari, al cap i a la fi gaudir en petites dosis i amb mesura d'elles ens pot portar fins hi tot beneficis a l'organisme, si més no els petits plaers sempre ajuden a pair la vida.

Per començar manifestar la meva veneració per les cerveses, en especial aquelles que aporten un plus per la seva cuidada producció. Prefereixo prendre més espaiadament una cervesa que tingui aquest plus, a inflar-me de cerveses sense cos. A mitja tarda o a la nit davant una pel·lícula, amb un llibre obert o amb els amics, en una atmosfera relaxada i tranquil·la m'agrada degustar una Franziskaner Weisse Hell o una John Smith, la primera seguint la llei de puresa alemanya. Si m'inclino per una negra la clàssica Guiness és una opció, tot i que prefereixo la Leffe Brune. Si les preferiu rosses, la Hoegaarden està força bé.

Al moment del vermouth prefereixo alguna cosa sense gas, sobretot si el menjar és més aviat contundent. En aquest cas un vermout Espinaler (per mi millor que el Yzaguirre) o bé un Perucchi, negre evidentment. A l'estiu un vaset de sidra ben fresquet o un cava (Juvé i Camps brut família, tot i que el cava mai m'ha acabat de fer el pes).

Al dinar, amb els vins ens hi podríem tornar bojos. El blanc, un Juvé i Camps Ermita d'Espiells; el rosat un bon Lambrusco o el Palacio de Sada amb DO de Navarra també m'agrada força. I amb els negres de moment em perdo, encara no n'he trobat un que em faci el pes: o massa forts o massa peleons. I al moment dels postres ja he comentat que el cava no és el meu beuratge predilecte, prefereixo un vi dolcet: una bona garnatxa empordonesa o un patxaran casola (dels comercials el Ordoki és força acceptable). En ocasions molt especials un bon vi de gel (del Gramona o similar) també me'l prenc.

I per acabar i acompanyar el cafè, una mica de Marie Brizard o un rajolinet de conyac. Això si, en un sol dia mai arribo a beure tot el que hi he escrit. El secret per gaudir-ne està sempre en la mesura, i en el meu cas la mesura equival a un màxim d'un beuratge per dia ( i en ocasions molt especials potser un pèl més).

Canelons de mató

Avui per fi una recepta, senzilla i un pèl diferent pels que us agrada el mató, que en moltes de les nostres contrades es troba elaborat artesanalment (jo el compro a la zona del Bages, però n'hi ha arreu). De tota manera si no trobeu, tot i que no és el mateix, sempre podeu comprar Ricotta o mató envasat.

Ingredinets (per 1 ració):
3 làmines de canelons
mig carbassó
150 gr de mató aproximadament
formatge ratllat (parmesà o formatge sec autòcton ratllat al moment és ideal)

per la betxamel:
1 raig de llet
1 cullerada farina
1 trosset de mantega.

Posem a bullir les làmines de pasta amb força aigua seguint les instruccions de la marca. Un cop al dente cal posar-les sobre un drap de cuina perquè deixin anar l'aigua sobrant i no s'estovin.
Mentrestant saltegem el carbassó a talls d'uns centimetres (llargada de mitja làmina de caneló) i un pèl gruixuts. Han de quedar cuits però ferms, al dente. Hem de cuidar que no deixin anar aigua.
Tot segui muntem el caneló. Amb una forquilla triturem el mató, ho posem a sobre la làmina, hi afeguim el carbassó i muntem. A continuació fem la betxamel amb una mica de mantega. Afeguim la farina quan aquesta es fon, deixem coure un moment la farina i afeguim la llet. Anem remenant fins que espeseix. A continuació posem la betxamel, ratllem el formatge per sobre i a gratinar.

El resultat és un plat lleuger, sense un gust fort, però molt sa i nutritiu. Una recomanació si us agrada el mató: proveu de fer una pizza amb espinacs, pinyons, mató i parmesà. Una delicia.